Aquest advocat sud-africà, mediador del conflicte, va aconseguir mobilitzar Nobels de la pau i experts internacionals entorn una Declaració de Brussel·les que exigia a ETA una treva permanent i verificable i que era una condició ben vista des de l’esquerra abertzale.
El diputat i expresident del PSE va participar en les converses que van permetre les tres últimes treves d'ETA, representant el govern de Zapatero. Els seus contactes clandestins amb Arnaldo Otegi al mas de Txillarre li van comportar força crítiques dins el seu propi partit.
Va liderar un canvi generacional i de perspectiva dins l'esquerra abertzale, abocant el moviment a comprometre's amb la fi de la violència. La justícia espanyola el va empresonar el 2009, interrompent la seva participació a les converses de pau, per enaltiment al terrorisme. Va estar entre reixes sis anys i mig.
L’exdiputat i històric líder d’ETA va tornar a la direcció durant els últims anys de vida de la banda, després de ser apartat de les fallides negociacions del 2006. Va ser l'encarregat de convèncer els sectors més reticents d'ETA de la nova estratègia de l’esquerra abertzale i la veu que va anunciar la dissolució de la banda.
Història
Euskadi Ta Askatasuna (Euskadi i Llibertat) es funda el 1959, en ple franquisme, sobre la base del col·lectiu juvenil Ekin, sorgit el 1952 d'una escissió del PNB. Nou joves, d'entre 19 i 27 anys, creen l'organització com un front de rebel·lió cultural i política a Euskadi. Els primers anys, la banda es dedica a fer pintades i petites accions reivindicatives.
La primera víctima -no planejada- d'ETA es produeix el 7 de juny del 1968 quan un dels seus militants més actius, Txabi Etxebarrieta, dispara a mort José Pardines, un guàrdia civil de trànsit durant un control. Etxebarrieta es dona a la fuga i quan la policia el troba el mata d'un tret. Després d'això es desencadenen els primers atemptats premeditats amb víctimes mortals, que inclouen l'assassinat de Luis Carrero Blanco, el 1973. En aquesta acció hi participa l'històric dirigent de la banda Argala. Enmig de tensions internes entre la branca política i la militar de l'organització i després de l'abandonament de dos dels fundadors, l'escalada de violència creix, la banda arriba al seu pic de criminalitat assassinant 92 persones el 1980, i entra en acció el terrorisme d'Estat de la mà dels GAL.
A partir d'aquí la banda s'acarnissa amb la persecució de polítics, una deriva que amb el segrest i l'assassinat del regidor del PP a Ermua Miguel Ángel Blanco troba la màxima expressió de rebuig al carrer. El govern d'Aznar endureix llavors l'estratègia antiterrorista, apel·lant a l'anomenat esperit d'Ermua. Un any després, el 1998, les forces nacionalistes basques i IU signen el pacte de Lizarra per avançar cap a la independència i aquest acord possibilita una treva de 16 mesos i l'acostament de 21 presos. L'alto al foc es trenca i el 2000 ETA assassina a trets al pàrquing de casa seva l'exministre socialista Ernest Lluch.
Quan tot semblava perdut, Arnaldo Otegi i Jesús Egiguren comencen les converses del mas de Txillare, que són la llavor de la fi d'ETA.
Les víctimes
Treva permanent. Compromís amb el final de la violència. Desarmament. Perdó. Dissolució. És el llarg final, de gairebé set anys, de la banda terrorista. Són les passes ineludibles fins a una extinció real de l'organització. Una d'aquestes passes, el perdó, va dirigit a les víctimes. ETA emet un comunicat 20 d'abril del 2018 en què reconeix el dany causat i demana el perdó de les víctimes col·laterals del conflicte. Aquest reconeixement és rebut amb divisió d'opinions entre els afectats, que es debaten entre la negativa d'acceptar una disculpa a mitges i l'alleujament de saber que la violència no es tornarà a repetir. Algunes veus, com la de Rosa Lluch, filla d'Ernest Lluch, esperaven que es reconegués el dany causat des de l'anunci del final de la violència. Les víctimes d'ETA, 849, es converteixen en una peça clau de la reconciliació entre els dues parts. I a l'altra banda, són també part de la conciliació els torturats i les víctimes del GAL.
Tot el que queda per fer
ETA amaitu da vol dir que ETA s'ha acabat. Ara, després d'aquest final, queda pair el dol col·lectiu i es fa palesa la necessitat de curar les ferides. Per fer-ho caldrà seguir el camí de la veritat, la justícia i la reconciliació: saber què va passar realment, resoldre condemnes pendents, acostar els presos i entendre que per fer la pau no s'ha d'oblidar -com va passar amb la Transició- sinó guarir. Caldran dècades per tancar les cicatrius i reconciliar els silencis i l'odi, per recuperar els matisos i ser capaços de dialogar lliurement.
